El relaxament

Des d’ahir, el nostre petit món ha fet algunes passes cap a la recuperació d’aquell concepte tan vague que abans en dèiem normalitat, que hores d’ara ja no sabem com definir i al qual mai no ens semblarà haver arribat del tot. Però, de moment, els clients de les terrasses de bars i restaurants no hauran d’omplir el registre –data, hora, nom i telèfon–, en ho haver-hi evidències que mai s’hi hagi contagiat ningú. Se suposa que a l’interior encara es manté la mesura. Però quan tot hagi passat, els propietaris dels bars podrien fer una exposició col·lectiva amb tots els paperets de registre falsos o de broma que els seus clients han anat deixant a les taules, en un petit acte de rebel·lia o de desobediència civil. És probable que el cap de Govern o el ministre de Salut o fins i tot el Copríncep episcopal (i el francès també) hagin estat documentats esmorzant a deu o quinze establiments de les set parròquies a la mateixa franja horària, cosa que hauria suposat un fenomenal esforç de bilocació (o ubiqüitat) que ni el pare Pius de Pietrelcina –que en aquesta mena de prodigis hi tenia la mà trencada– hauria pogut imaginar.

Però el que més ens reconforta a la població en general és que a la BBC –batejos, bodes & comu­nions– ja ens deixaran ballar la conga de Jalisco, allò del goril·la i (en casos extrems i desesperats, Los pajaritos). Però, atenció, haurà de ser un ball amb mascareta, a la carnavalesca manera. Un ballo in maschera: ja ho va preveure Giuseppe Verdi, el visionari.