Mala fortuna

Divendres van arribar tres refugiats sirians a Sant Julià. Com era d’esperar, van ser rebuts amb una allau de comentaris a la versió digital del diari. Molts de benvinguda i suport. I alguns d’altres, carregats amb l’habitual mala bava –per dir-ho suau. La temptació cap a l’encapsulament és molt gran, i més en temps d’incerteses i dificultats. Potser és el moment de recordar que la història d’Andorra no es pot entendre sense l’aportació de tants i tants refugiats, que al llarg dels segles van trobar a les Valls un lloc segur. Càtars al segle XIII, protestants que fugien de les massacres a França en temps dels darrers reis Valois i els primers Borbons (malgrat els esforços de la Inquisició, instal·lada a Andorra per evitar contaminacions), austriacistes després de la Guerra de Successió, carlins a totes les carlinades, liberals quan venien maltempsades. I, durant –i després de– la terrible guerra d’Espanya, gent de tot l’arc ideològic que van trobar al país una base plausible on podrien començar una vida nova i contribuir-ne al progrés amb el seu esforç. I, també hi havia, és clar, els refugiats econòmics, que s’escapaven no pas d’una guerra, sinó de la precarietat i la misèria. L’Anton Fiter, al Manual digest, ho tenia molt clar: a la màxima 42 parlava d’Andorra com a lloc de refugi «per les honestes gents a les quals per ses desgràcies los ha succeït algun lastre i mala fortuna». Ens aniria bé no oblidar-ho: és tan difícil conduir sense retrovisor.