Home mossega gos

El primer que diu que t’ensenyen a la facultat de periodisme –perdó, de Ciències de la Informació– és que una notícia no és que un gos mossegui un home, sinó que un home mossegui un gos. Al diari, cada setmana (sobretot els dilluns) apareix la mateixa no-notícia, amb petites variants que són purament circumstancials: l’edat de l’individu i la velocitat exacta a la qual anava, amb la relació de la carretera i el punt quilomètric concret: un conductor de vehicle amb placa andorrana és enxampat pels mossos a 180, a 190, a 170 per alguna de les vies catalanes i, en aplicació de la llei, és objecte de denúncia penal, etcètera. La peça va acompanyada d’una fotografia més o menys borrosa del vehicle en qüestió, amb la matrícula pietosament ocultada per un rectangle blanc. A partir d’aquí, ja se’n perd el rastre. No se’ns dirà quin haurà estat el recorregut de la denúncia, ni si hi ha hagut judici i condemna, o bé si el jutge encarregat del cas ha dictat una més que improbable absolució. L’exposició pública del fet delictiu s’acaba aquí i a molts ens agradaria saber si és que hi ha vida (i pena) més enllà de la denúncia, si han pagat el deute amb la societat i si hi ha hagut rehabilitació. No hi ha tòpic més indestructible que el de la inveterada (i malaltissa) passió per la velocitat que tenen alguns andorrans. No es dissol ni amb aiguarràs, potser perquè sempre hi ha conciutadans que s’entesten, amb una constància digna de causa millor, a mantenir-lo ben viu, cada cap de setmana, tornant de Salou.