La Visura
Que verda era la meva taxa
Des de fa anys que se sent el tam-tam: la desaparició dels motors de combustió és indeturable, i en uns tres i no res, abans no ens n’adonem, serà una realitat. Quan? Ah, chi lo sa. Hi ha qui s’ha marcat com a límit per vendre’n el 2040, però ja hi ha marques que s’han avançat, com Ford i Volvo, que han posat la ratlla el 2030, en sintonia amb el Regne Unit, on mister Johnson diu que ja no s’hi vendrà ni un motor tèrmic el 2030, com passarà també a Irlanda i Holanda. Això vol dir menys de nou anys, que passen en un sospir. Mentrestant, aquí anem fent la viu-viu, només amb un lleugeríssim rau-rau de culpabilitat cada cop que omplim el dipòsit, pensant que és un de menys fins que arribi el dia inexorable del canvi, però sense que ens ho acabem de creure del tot. I la taxa verda, que ha de gravar el preu dels carburants, ara s’ha ajornat sis mesos, en un notable impuls procrastrinador del Govern, que no ho ha acabat de veure prou clar. Cert és que no hi ha moments ideals per implantar noves exaccions, i que si depengués en exclusiva de la voluntat dels contribuents, encara pagaríem un peix al gran Carlemany, tal com s’estipulava a la Carta Pobla. Però els importadors, naturalment, han saludat amb alegria la mesura, amb l’esperança que, d’aquí a sis mesos, ja veurem el vent d’on ve. I, de moment, s’apliquen aquella tan catalana expressió, que bascula entre l’astúcia i el conformisme: que qui dia passa, any empeny.