El mastegot

Abans-d’ahir un exaltat va clavar un mastegot al Copríncep Macron. Això no es fa. És com pegar el pare (de la pàtria). A més, si mai en sents una temptació irrefrenable, ja t’hi pots pujar de peus: en una fracció de segon tens una muntanya de policies i encarregats de seguretat al damunt que se’n cuidaran de fer-te’n passar les ganes de tornar-hi durant una bona temporada. La bufetada és la mínima expressió del magnicidi, crim del qual França en té pocs exemples (si ho comparem amb d’altres països) però ben significatius: dos Enrics, el tercer i el nostre quart, van ser apunyalats per catòlics fanàtics. La decapitació de Lluís XVI el 1793 va ser un afer d’Estat, diguem. I el president de la república Felix Fauré va morir d’una síncope als braços de la seva fogosa amant, però aquest seria un altre negociat.

Diu la crònica de l’agressió que el bufetejador de Macron va cridar algunes consignes “anarquistes o monàrquiques”. Home, no fotem: o una cosa o l’altra. Millor que haguessin estat a favor del rei. Els monàrquics francesos són una espècie fascinant, que es resisteix a desaparèixer i es perpetua i reinventa cada generació. Enyoren els Borbons cosa de no dir, encara que els seus representants dinàstics siguin personatges tan conspicus com el pretendent actual al tron, que no és cap altre que Lluís XX: Luis Alfonso de Borbón i Martínez-Bordiu, que –entre d’altres mèrits d’ordre genealògic, comuns als seus congèneres de sang blava– resulta que és el besnet de Francisco Franco. Ningú no és perfecte.