Guinda

Avui, dilluns, es presenta davant de la parroquial laurediana un manifest en favor d’un bisbe navarrès del temps del barroc. Vist així, sona com estrany. Els manifestos solen escriure’s en cafès o en rebotigues semiclandestines per proclamar independències i revolucions, i no pas per revindicar la memòria de prelats morts fa una pila d’anys, per molt que haguessin tingut la consideració de fer-ho a Sant Julià. Però si ho contemplem amb una mica de detall, té tot el sentit. Dos historiadors apassionats —que és com haurien de ser necessàriament els historiadors—, Quim Valera i Robert Lizarte, han començat una campanya per reivindicar la figura de Simeón de Guinda i Apéztegui, bisbe que fou d’Urgell i copríncep de les Valls en un moment especialment delicat de la història d’Andorra, just quan acabava la guerra de Successió espanyola. Tot i que era un bisbe proper al nou rei borbó, Felip V, de Guinda —home de muntanya, de la vall del Roncal— va saber entendre i defensar amb energia les singularitats andorranes quan les noves autoritats havien posat el dit a l’ull de la sobirania de les Valls. En aquell moment Andorra va ser considerada com una anomalia intolerable, carn segura d’assimilació. El cas és que, el bisbe, per fortuna, se’n va sortir i va desballestar els projectes annexionistes que es dibuixaven des dels sinistres despatxos de la capitania general, a Barcelona. Ara espera, des de la posteritat, els reconeixements i estudis que les nacions agraïdes dediquen als seus personatges il·lustres.