Partit partit

La notícia política de la setmana ha estat, sens dubte, el (nou) trencament del Partit Socialdemòcrata, en fer-se públic que la cònsol Rosa Gili ha deixat el partit (“ha estripat el carnet”, solen dir els periodistes, quan els carnets són fets de materials inestripables). Potser ara sigui el moment de treure la pols a la màxima (de pares disputats i d’atribució impossible) que diu que hi ha amics, coneguts, saludats, adversaris, enemics, enemics acèr­rims i companys de partit. És una frase que ha estat molt utilitzada, però probablement sigui injusta i, en qualsevol cas, és exagerada. Sempre he tingut la màxima admiració i respecte pels amics que han estat capaços de militar en organitzacions polítiques: aquesta voluntat de sumar esforços i talents, de creure en un projecte comú i de treballar amb entusiasme i sacrificis per aplicar-lo. No ha de ser fàcil, perquè després de les bones intencions inicials hi ha les feixugues interferències del món real: les estratègies, els condicionants i les contingències, el pes de les ambicions personals, els resultats electorals, que són els que manen, i, en acabar, les geometries inescrutables del poder. Vist des de fora, no sembla pas que les històries d’amor a l’empara de les rigideses de partit tinguin un final feliç. El valent que s’atreveixi a construir el relat de la partitologia andorrana contemporània se’n farà un tip: desencontres, dimissions, escissions, (trans)fugides, refundacions, ostracismes, travetes, joc brut i alguna punyalada. Però tampoc no ens hauria de sorprendre: que no és, això, un reflex de la vida?