Record de Constantinoble

Semblaria que Ciutadans Compromesos no volen ni tatuatges ni dilatacions al Consell. O, si més no, no volen que es vegin, i preparen una modificació al codi de conducta per evitar-ne l’exhibició en seu parlamentària. Volen estalviar-se que algun dia prengui la paraula algun conseller general que porti un parell de llàgrimes tatuades a la comissura de l’ull, tal vegada com a recordatori d’alguns assassinats comesos o previstos, o en penyora d’alguna absència insuportable. O que puguin llegir-se als artells del síndic general les paraules Love / Hate, com Robert Mitchum a La nit del caçador.

No seré pas jo qui faci apologia dels tatuatges. Els trobo –en general– més aviat lletjos i vulgars, però aquesta no deixa de ser una apreciació personal i, per tant, és del tot irrellevant. És clar que, des de fa uns anys, tot gat i fura es tatua, i no sé fins a quin punt és lícit o raonable limitar d’aquesta manera tan dràstica el dret a la pròpia imatge. I si un dia decidim que no ens agraden les arracades, els guenyos o els orelluts, o els que amaguen una calba incipient amb pentinats impossibles? Que els tatuatges no es puguin veure, a més, no vol dir que no hi siguin. Potser aquella consellera general que puja a l’estrada i sembla que no hagi trencat mai un plat porti un drac multicolor que ocupa tota l’esquena, com si fos membre de la Yakuza japonesa. I si mai tenim un parlamentari d’origen maori? Al parlament de Nova Zelanda n’hi ha uns quants, amb la cara gravada. Què faríem? Ah, preguntes al vent.