1543

Fa un parell d’anys, l’amic Carles Gascon va trobar entre els fons de l’arxiu municipal d’Urgell un pergamí del 1543 on hi ha la primera referència coneguda sobre les falles del Pirineu. Les falles són d’aquelles manifestacions que, si no hi ha problemes, es mostren del tot opaques a la documentació: sorgeixen d’un pinyol ancestral de rites i creences que combinen malament amb la rigidesa de l’administració. En aquest cas hi van haver raons de pes. Sembla que la gent de Torres i d’Alàs les baixaven des del mateix lloc –vora l’ermita de Santa Maria de les Peces– però cadascú per la part del terme que els pertocava. Un cop hi va haver una invasió de límits i la cosa va acabar malament, perquè “per causa dels fars se han seguides morts o moltes nafres”. Per tant, la justícia va determinar “que no sie líci a ninguna de dites parts transgredir los dits murons ni fites per fer fars ni falles en territori d’altri”. Aquesta nit passada, vigília de Sant Joan, quasi cinc segles més tard, si la pluja no ho ha privat s’haurà tornat a encendre el faro, com si no hi hagués hagut interrupció, i hauran tornar a baixar falles des d’aquell mirador sobre la ribera de l’Urgellet. I també ho hauran fet a Isil, a Saún, a Les, a Pobla… I a Andorra hauran rodat falles (perquè aquí ni es corren ni es baixen: es roden). És la comunitat cultural pirinenca en estat pur: amb repetició i diferència, com deia l’amic Caus. Visca la festa del foc, silenciosa i ancestral.