Els estoics

Avui, que és dia dilluns, centenars —què dic, centenars, alguns milers— de conciutadans deuen haver agafat el cotxe. Per anar a treballar, a comprar, a dur la canalla al col·le (ànims, que això s’acaba!). Molts, a la sortida del garatge, deuen haver creuat els dits. ¿On ens enxamparà l’embús? ¿Quin túnel deu estar tallat, quina rotonda es deu haver començat a construir, quina esllavissada es deu haver produït, quina contesa esportiva deu haver posat a prova les costures de la xarxa viària? És una equació perversa, que sempre tendeix a donar el mateix resultat, encara que en modifiquis les variables. Tants quilòmetres de vials dividit per tants cotxes més ics incidències (accidents, obres, meteors diversos) multiplicat pel factor hora punta igual a col·lapse segur. És així, i amb els horaris que tenim i amb el transport públic que hi ha i amb la inveterada devoció dels andorrans vers els seus vehicles (que són la perllongació de la llar, l’escut protector contra les agressions del món o l’evocació de l’úter matern) no ens enganyem: no hi ha gaire marge de maniobra. Ai, aquells temps en què la prosperitat del país es mesurava en quilòmetres de cua. S’imposa, doncs, l’estoïcisme. Prendre’ns les cues i retencions com uns entrebancs que el destí ens ha parat per posar-nos a prova i que no podem controlar, sinó que els hem de rebre amb calma i resignació. I si acceptem sense reserves que l’univers està governat per lleis impossibles de modificar ens convertirem en uns sèneques o marc aurelis de muntanya, i aquella mitja hora aturats a l’Obac no farà de tan mal passar.