'Hòmens de ferro'

Ahir, el departament de Mobilitat va tenir la gentilesa de comunicar a la població en general quines serien les restriccions de trànsit per culpa de la celebració, el proper cap de setmana, del triatló IronMan, la darrera prova de l’Andorra Multisport Festival. Serà un bon entrenament per als embussos del Tour de França. Els esforçats triatletes hauran de nedar (una capbussada, dos quilòmetres per les aigües glaçades d’Engolasters), pedalar (no res, 90 quilòmetres, per les carreteres costerudes d’Escaldes, Encamp i Canillo) i córrer (poca cosa, una mitja marató per un circuit urbà, a la vora del Valira, entre Andorra la Vella i Santa Coloma. Ja no podrem dir que no estem avisats, perquè aconsellen a la població de “minimitzar els moviments”. Amb els moviments degudament minimitzats, algú m’hauria d’explicar –si és possible amb dibuixets i amb rodolins, com si fos una auca– quin és l’origen (i la gràcia) d’aquesta fal·lera que hi ha per córrer, que és una activitat antinatural des que vam deixar de ser empaitats pels tigres de dents de sabre. No dubto que córrer genera endorfines, estimula el sentit de superació, eixampla la capacitat del freixuram, la tonicitat cardial i afina l’esperit de sacrifici. Poc s’ho imaginava, Fidípides, l’heroi de Marató –que va tenir la desgràcia de morir-se després de l’esforç que va fer per anunciar la victòria sobre els perses als atenencs, ara fa dos mil cinc-cents anys– que ara ho faríem pel pur plaer de no estar quiets.