La seca & la meca

Aquest país és extraordinari. Som capaços, sense despentinar-nos, d’enviar a la seca —és a dir, a la Monnaie de París o a la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre madrilenya— el disseny d’uns euros de curs legal amb unes caricatures de coronavirus, igual que passaria si als dòlars de Libèria hi aparegués el virus de l’Ebola. Si és una maniobra per fer contents col·leccionistes i numismàtics, ha estat una jugada mestra. I després fem com amb aquelles espelmes d’aniversari de broma, que quan creus que s’han apagat es tornen a encendre, per a gaudi i sorpresa de la canalla: un cop espantat el papus de l’aeroport a Grau Roig, la Cambra insisteix i ara ens diu que d’acord, que allà no, però que hauríem de buscar un emplaçament millor, que si no no ens desenclavarem mai i no arribaran els petrodòlars a Andorra ni aquella entelèquia que se’n diu el “turisme de qualitat”. Qui sap si, amb la boca petita, ens volen dir que ha arribat l’hora de treure la pols a l’antic projecte aeroportuari de la Rabassa, que en el seu moment també es va descartar per impracticable. Cert és que trobar un parell de kilòmetres que siguin mínimament plans sembla missió impossible. No ho sé. Activem l’ancestral sentit negociador i pràctic dels andorrans, fem un esforç diplomàtic per aconseguir d’una vegada sobirania compartida amb l’aeroport de la Seu, signem els tractats internacionals que facin falta, estudiem fer una carretera directa o un carrilet fins a Andorra i deixem-nos estar de punyetes.