La Visura
Alto, panorama
Ens agraden, els miradors i les vistes panoràmiques. Però perquè una bona vista sigui panoràmica de debò i un mirador funcioni cal que algú ens la validi. Quan hi havia mapes en paper als punts escaients hi posaven un signe especial, aquí hi ha paisatge. De vegades, a les carreteres de muntanya, ens avisen: sol ser un rètol amb el dibuix estilitzat d’una vetusta càmera de manxa, d’aquelles que es carregaven amb plaques de vidre (i que ningú no ha vist funcionar). Doncs bé: divendres inauguren el mirador-panoràmic-rellotge-de-sol de Peyreguils, al circ de Tristaina (prop d’on, no està de més recordar-ho, hi ha el pic d’Arcalís, el fabulós calendari solar que va estudiar Bonaventura Adellach). El sector dret del cervell em diu que no m’hauria d’agradar, perquè els pics pelats i sense infraestructures ja són prou bonics i tenen les mateixes bones vistes, i que si no pots millorar la natura, deixa-la estar. Però l’hemisferi esquerre s’entesta a recordar-me que, dalt del pic de Fontargent, l’emperador romà Gal·liè hi va plantar una argolla, atribuïda més tard a Carlemany i que va a les darreries del segle XVIII va ser objecte d’una recerca desesperada per part de l’espia Francisco de Zamora, mossèn Antoni Puig –l’autor del Politar– i el síndic don Guillemet d’Areny. Ara no en queda ni rastre. Què se n’haurà fet, d’aquí a dos mil anys, del mirador de Peyreguils? El pic encara hi serà, sens dubte, i qui sap si la ferralla que avui tant ens impressiona s’haurà convertit en carn de llegenda i en arqueologia de l’oblit.