El desert dels tàrtars

Atureu les rotatives: gran sorpresa i general consternació: ha quedat desert el concurs públic per construir el telefèric de Carroi, malgrat que set empreses, set, s’hi van interessar i se suposa que van fer els seus números. Adeu, de moment, al giny, que en deien —tot i que la paraula giny és pura terminologia militar: una catapulta o un trebuquet son ginys neurobalístics. I ara, com si fóssim Lenin (o els minairons, en versió local), ens hem de preguntar ¿què fer? ¿Què farem? ¿Tornar-hi, que no ha estat res? ¿Haurem de començar a buscar una altra carrota infraestructural per fer avançar el país cap a no se sap ben bé on? ¿Temptarem la sort una altra vegada, fins que soni, per casualitat, el flabiol? A veure què es decideix a la war room comunal: mentrestant, romanguin atents als seus receptors. Al mateix temps del fiasco teleferical, els col·legues i tanmateix amics d’Andorra Recerca + Innovació han presentat l’aplicació que, des del telèfon mòbil o des de qualsevol ordinador, permet avaluar el potencial fotovoltaic de tots els llosats i teulades del país. Això és un gran què. Tenim un sol que no ens l’acabem, vigorós i energètic, que generalment es fa malbé rebotant contra les cobertes o escalfant-nos els caps. Com a usuari d’una d’aquestes instal·lacions només puc que cantar-ne les bondats i els avantatges: energia fàcil, fiable, baratíssima. Si mai tinguéssim el tremp, com a societat, per aprofitar-lo tant com se puga, seria un acte de sobirania de debò, i no pas un brindis —perdó— al sol.