La taronja mecànica

Ahir, llegies el diari i et semblava que el carrer Arnaldeta de Caboet d’Escaldes s’havia convertit en una mena de Secondigliano -al nord de Nàpols, el que diuen que és el barri més perillós d’Europa, on regna la Camorra. Ens hem repetit tantes vegades el mantra de la inveterada seguretat andorrana que, cada cop que es pertorba aquesta imatge ideal (i essencialment certa, tot s’ha de dir), l’edifici tremola. Però semblaria que són una colla de joves violents, dropos, desvagats, malcriats i maleducats, que aprofiten les costures del sistema per fer dolenteries i temptar el destí, fins que el mateix sistema, que tendeix a ser lent i garantista, però implacable, reaccioni. Naturalment, hi ha qui optaria per activar la via directa i executiva: una patrulla ciutadana, un parell de mastegots, una nit al calabós, expulsions exprés i problema resolt. Tota aquesta esveramenta ha coincidit amb el projecte de ressurrecció de l’antiquíssima institució del sometent, una herència del temps en què una societat sense estructures d’estat necessitava autoorganitzar-se davant de circumstàncies excepcionals. La llei de protecció civil inclou que els comuns puguin mobilitzar la ciutadania quan calgui (i no només per evitar els cataclismes on puguin «morir turistes», com va dir una consellera general, com si els turistes fossin d’una qualitat superior i un bé a preservar al davant dels residents). Sobre el paper sembla una bona idea. Reservem els sometents per quan arribin els propers aiguats catastròfics, que prou que falta que ens faran.