Mister Marshall

Tenim el galliner esvalotat amb la notícia que la Generalitat vol presentar la candidatura Barcelona (sic) – Pirineus per als Jocs d’hivern del 2030. Ja feia un temps que la perdiu estava marejada. Ara s’han decidit i amb això es distrauran una temporada. Potser no comptaven amb la contestació del que ells en diuen “el territori”, que s’exclamen (amb raó) que per tenir infraestructures bàsiques no caldria organitzar un esdeveniment de dubtosa viabilitat (econòmica i climàtica), i hi veuen al darrere el papus de l’especulació. Ara, el que de veritat és de traca és allò que “fonts de l’executiu català” van manifestar divendres al Diari. És difícil trobar en tan poques frases tantes vaguetats i imprecisions, en un exercici sublim de la tècnica del pour parler: parlar per no dir res. D’entrada, volen que hi hagi algun tipus de col·laboració, sense especificar. I sospiren per trobar “l’encaix amb Andorra”. Però, com? Potser amb la “celebració d’algun tipus de competició”. El mateix oferiment boirós es farà als cosins occitans i aragonesos. Diuen també que fa quatre anys que negocien amb Andorra. Home, després d’aquest llarg festeig, ja podrien haver consumat el matrimoni i tingut un parell de criaturetes. És igual: la idea està condemnada al fracàs, perquè considerar com a pirinenca la tropical Barcelona és com una broma de mal gust. Ara esperem que la candidatura que des del punt de vista geopolític tindria lògica –la que hauria d’encapçalar Andorra la Vella– continuï dormint el son dels justos, al fons d’un calaix de la tercera planta.