Burundanga

La vida del consumidor de drogues a Andorra no és (imagino) un camí de roses. Se n’han de tenir moltes ganes. Tot són entrebancs, obstacles i travetes. Hi ha dificultats objectives per travessar les fronteres (ai, aquell gos que desfila, a coll del policia, ensumant els compartiments superiors dels autobusos!). Hi ha també la pressió policial interior, a la qual hi hem d’afegir el control social i una legislació poc –gens– permissiva. Com és obvi, aquest cúmul d’impediments no arronsa els clients, que s’entesten a aconseguir mercaderia amb una determinació que, aplicada a d’altres esferes de la vida, els seria de més profit. Però ja se sap que, de vegades, si una cosa no te la posen fàcil t’esperonen més per aconseguir-la. I aquí és on intervenen el(s) soci(s) de Villalba Drogas. La idea és bona. Si amb un parell de clics pots aconseguir una viola de gamba, una primera edició de l’Ulysses (per 125.000 dòlars) o una ampolla de whisky Yamazaki vella de cinquanta-cinc anys, per què no provar-ho amb la variadíssima gamma d’estupefaents? Segurament el tal Villalba és un adolescent granellut tancat a la seva habitació (o un llicenciat d’Esade de missa diària), que no ha tocat un porro en sa vida i només ha vist heroïna a les pel·lícules. Però ningú no li negarà l’esperit negociador. Si després t’enreda, mira, és part del risc. I sempre el podràs denunciar, a veure què et diuen. Millor això que no pas jugar-te-la en la sordidesa dels barris perillosos o que t’ensarroni el teu camell habitual rebaixant la coca amb piracetam o cafeïna. Win-win.