Creat:

Actualitzat:

Les paraules tenen càrrega, no són mai neutres. Porten significats. Estan connotades. Volen dir coses. Quan parlem, escollim de manera conscient –o hauríem d’escollir de manera conscient– quina és la millor expressió per reflectir el pensament, per fer-lo més precís i eficaç, que s’adeqüi al missatge que volem transmetre. No és el mateix dir aigua que vi, blanc que negre, dia que nit, oi que no? Ni tòxic que difícil. I prou hi ha on triar: el diccionari de l’Enciclopèdia té, en la seva darrera edició, 88.500 paraules, que no són pas poques. I, quan s’escriu, la responsabilitat és encara més gran, perquè, com deien els vells romans, les paraules volen, però els escrits es queden. Quan s’insinua, com va tuitar dijous la més loquaç de les conselleres generals, que “alguns dirigents” hauran de “respondre davant de Nuremberg” per la seva política sanitària, tothom, d’entrada, va pensar en el mateix: en els judicis als nazis del 1946: Bormann, Hess, Mengele… Després va intentar una rectificació a mitges: que si es referia al “codi de Nuremberg”, que és un decàleg (no pas una llei) de normes relatives a la seguretat i a l’ètica en l’experimentació mèdica en humans, redactat després de l’horror dels doctors nazis. Servidor no ha sabut veure res en aquest codi que no s’apliqui –o s’intenti aplicar– en la situació actual, que és extraordinària i que demana accions ràpides i contundents, unitat d'acció i claredat, en comptes de desunió i confusió. Però, és clar, com deia el catecisme jesuític del pare Astete: “Doctors té la Santa Mare Església que us sabran respondre.”

tracking