Els immortals

Ara que ens han dit que Andorra és el país amb l’esperança de vida més llarga del món, em veig amb l’obligació de moderar l’entusiasme del personal. Tot són operacions matemàtiques que cristal·litzen en estadístiques ben cuinades. Allò que sempre s’ha dit que fins a l’arribada dels antibiòtics la gent es moria als quaranta anys no és ben bé així: la xifra que surt és la mitjana que es calcula entre tots els difunts, tinguin l’edat que tinguin. I abans la mortalitat infantil era terrorífica: només cal donar un cop d’ull als albats que apareixen als registres parroquials (i això si el senyor rector es prenia la molèstia d’apuntar-los). Però si aconseguies arribar a l’adolescència tenies força números de morir-te raonablement vell. Tot i això, les mitjanes són prou bones perquè el país pugui ser considerat una mena de Shangri-La idíl·lic. Potser el Madriu és el riu dels immortals que buscava el soldat romà Marc Flamini Ruf al conte de Borges, o la piscina exterior de Caldea és com la que surt a Cocoon, on uns extraterrestres procedents del planeta Anterea hi guardaven uns capolls miraculosos i rejovenidors. Fa cent anys potser ho atribuiríem a la placidesa rural, als aires freds i nets i a la dieta estricta de quilòmetre zero (excepte congres i bacallans). Avui em temo que ni una cosa ni l’altra, perquè les angúnies de la vivenda i el trànsit no ajuden, ni sembla que Mercadona tampoc hi contribueixi gaire. Potser és que, malgrat tot, tenim un sistema d’atenció sanitària millor que a la resta del món en general. És una possibilitat…