Ànima càndida

Com que tinc una rica vida interior però ni un duro per invertir, mai ningú no ha tingut l’oportunitat d’estafar-me. M’hauria agradat que ho haguessin intentat (per poder dir que no), de la mateixa manera que m’hauria fet molta il·lusió que m’haguessin tirat la canya els recaptadors de l’Opus Dei, com va passar amb alguns companys de la facultat. Però si no ho van provar quan era un passerell tendre i impressionable ara em temo que és massa tard. Els sistemes piramidals per fer-se ric són fascinants, perquè es fonamenten en una molt humana avarícia, en el somni humit del diner fàcil, tot combinat amb la picoreta de saber que estàs jugant amb foc, l’atracció pel risc. La suposada gràcia del sistema –que és evident que no es pot aguantar de cap manera– és que, com més amunt de la piràmide et situïs (i com més base hi hagi, per tant) els que al final hauran de llepar són els que estan sota teu i amb una mica de sort te n’escaparàs i no hauràs de posar aquella cara de pallús avergonyit que fan tots els estafats. A més, aquest component de fugida cap endavant i de camí de no retorn ha de tenir un suposat plus d’excitació sensacional. Mires la propaganda de l’«empresa de viatges global» que ha estat exposada i tot són històries d’èxit, aigües turqueses, heliesquí, passejades a camell a l’ombra de les piràmides, glamur i macchupichus. Ara que vivim en un món dominat pels algoritmes, cada vegada que et prometen euros a vuitanta cèntims hauria de saltar a la pantalla un missatge que digués: “Que no ho veus, ànima càndida, que això no pot ser?”