Ruleta

La gran aposta turística per omplir aquest estiu tan estranyot ja s’ha acabat. Queda tot l’agost, que serà de mal passar, pendents dels indicadors propis i dels dels veïns. Ara s’ha de fer balanç i veure què és el que ha anat bé, el que ha anat pse-pse i el que no ha anat bé. Com que una servidora va naufragar en una illa deserta als anys setanta, quasi tota la música que s’ha fet des de llavors em sona marciana i, en general, poc interessant, o sigui que me’n guardaré prou de criticar (i ni tan sols d’opinar) sobre el cartell d’artistes que s’han contractat en aquesta primera edició del Mountain etcètera. Com que no els conec, l’abstenció és l’única postura prudent. Ara, que tinc la vaga impressió que la nostra generació juràssica ja no compta a l’hora del programa. Ei, i no ho dic com un retret, ans com una constatació objectiva. Només faltaria que ens fessin venir, què sé jo, Peter Gabriel (per proposar un exemple impossible) i, a l’hora de la veritat, un atac de mandra o de gota ens deixés els boomers aparcats a casa, pensant que mira, ja posarem els discos. Ara, que les cròniques dels concerts han dedicat gairebé tant d’espai a la meteorologia com a la música. Cal que reconeguem que ni l’altura ni el calendari garanteixen la tranquil·litat que un esdeveniment d’aquestes proporcions, expectatives i pressupostos potser hauria d’exigir. Els hòmens del temps potser hi tindrien alguna cosa a dir. El clima, ja se sap, és com una ruleta russa, i darrerament, per acabar-ho d’adobar, sembla que la pistola la porta un mico.