Tinc por dels

Ja veieu quina una se n’ha organitzat amb la notícia de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. La de Sant Quintí. No valorem prou la tranquil·litat de no haver de dependre ni de governs centrals ni d’equilibris territorials impossibles. Aquí hi ha qui s’estira els cabells per no tenir un aeroportet d’altura per desenclavar-nos i allà, com qui no vol la cosa, plouen quinze mil milions centrals per ampliar el que ja funciona, amb les seves tres pistes, tres, com tenien els circs d’abans. Uns tant i uns altres tan poc! El món, que està mal repartit. Certament que sembla una tàctica espanyola per confondre i dividir, per aparèixer com els bons de la pel·lícula, els campions del diàleg i la generositat i generar, d’aquesta manera, dubtes nous entre la cada dia més dubitativa parròquia catalana, prou estovada a base de garrotades (mentals i reals). A fe de Déu que ho han aconseguit. Hi ha qui ja diu que, davant la previsible fi del model actual de transport aeri, l’ampliació del Josep Tarradellas és una temeritat i un despropòsit innecessari, que perpetua models insostenibles. I que el conseller del ram declari que serà l’aeroport “més verd” del món mundial és tan sols una declaració de principis, un brindis al sol, paraules al vent, la necessitat de transformar en victòries els gripaus que et fan empassar. El vell Virgili ho va tenir molt clar: “Timeo danaos et dona ferentes”, ens feien traduir al BUP. “Tinc por dels grecs, fins i tot quan porten regals.”