Els que ens esperen

Està bé que el ministre Martínez Benazet parli de grup i no pas de ramat a l’hora de parlar de les immunitats col·lectives. Sempre és millor que et tractin de tribu que no pas d’agrupació de bestiar. És aquest precisament un dels arguments dels escèptics i dels antivacunes: considerar que tothom qui fa cas de les autoritats sanitàries és un corderet sense personalitat ni criteri, que segueix cegament les consignes sense qüestionar-les ni sotmetre-les al pensament crític. Un obedient i un conformista, un sí-senyor, un ratolí de laboratori i un objecte mansoi d’experimentació social. Ben cert és que podríem girar l’argument, i titllar els negacionistes de consparanoics, d’il·luminats, d’insolidaris, de crèduls i d’adeptes a la fal·làcia del cherry-picking per donar suport als seus argumentaris. El cas és que, a aquestes alçades, els dos grups (amb les naturals zones de transició i ombres entre els uns i els altres) ja estan prou definits. Instal·lats a les trinxeres respectives, difícilment hi haurà transvasaments. En qualsevol cas, al final s’haurà d’imposar el pragmatisme i la coexistència pacífica.

I també estaria bé que comencem a fer-nos el càrrec que aquesta immunitat de grup és una quimera, i que haurem de conviure amb el bitxo dels pebrots durant una llarga temporada. Segurament per sempre, fins que –si tenim sort– sigui una rèmora molesta però mig controlable com és el seu parent, el de la grip. I tot això mentre esperem –i calcem-nos– l’aparició dels virus desconeguts que hibernen (i ens esperen) al permagel siberià.