Manifest Messi

És molt difícil tenir una opinió original sobre el cas Messi –que ha preocupat, desconcertat, angoixat, enfadat i entristit tants conciutadans, per aquest ordre– sense caure en l’estirabot o en el cinisme. Difícil no: del tot impossible. I, en teoria, els que no som socis de l’entitat (tot i que n’hem estat simpatitzants històrics) hauríem d’observar en tot moment un respectuós silenci i no opinar sobre les decisions d’un club privat sobre el qual no tenim res a dir perquè mai no hi hem posat ni un duro. Però com que des de fa uns dies he estat bombardejat per terra, mar i aire amb informacions no sol·licitades, penso que tinc butlla per aixecar el dit per proclamar, sense que serveixi de precedent, que:

Primer: el senyor Messi ja és grandet i sap (o hauria de saber) què és el que fa i el que més li convé i de quina manera ha d’administrar la seva trajectòria i el seu llegat. Segon: el tinglado de la lliga professional espanyola és un cau de corrupteles, politiqueria i misèries morals, en proporció directa amb el podriment de milions que mou. Tercer: és un misteri (tan insondable com el tercer de Fàtima) el perquè l’esport en general i el futbol en particular ocupen un espai mediàtic tan exageradament banal i desproporcionat, podent dedicar temps i espai a d’altres matèries de més profit i ambició. Quart: que, com va dir Heràclit d’Efes, al soci no se’l pot enganyar. I cinquè: la vida continua. Ànims. El que no ens mata ens fa més forts. Amunt els cors. Tornaran (però no se sap quan) les tardes de glòria.