El reb[r]ot

Estem tan atabalats i acalorats que, llegint el diari, veus que hi diu que hi ha un rebrot en el turisme, quan en realitat el redactor parla –amb tota propietat– d’un rebot. No vindrà pas d’una erra, i més encara quan les dues paraules poden arribar a compartir camp semàntic.

Al·leluia, doncs, benvinguts, passeu, passeu, que casa meva és casa vostra. Fins fa quatre dies, sentíem a parlar d’un rebrot/rebot i corríem tots al refugi, espantats. Ara no pas. El rebot se’ns ha fet carn i són milers de turistes que fan les coses de turistes: pateixen cues (perdó, retencions) de pujada i cues (perdó, retencions) de baixada, mengen i dormen en establiments escassos de personal, s’enfilen al mirador de Tristaina, a l’Instagram hi pengen fotografies del pensador del Roc del Quer i stories amb frases carregades de missatge i contingut (“Me gusta lo difícil, me atrae lo complicado y me enamoro de lo imposible”). N’hi ha de valents que superen un esglaó més i es dediquen a l’esport de risc d’intentar escapar de la policia anant mamat, amb una taxa d’alcohol a la sang d’u amb vint-i-set. Potser hauríem de demanar al nostre heroi de l’Aston Martin que ens faci la conversió, ja que assegurava que aquí no fem servir el mateix patró (el metre de platí irídic) que no pas allà. Ara, que en aquestes qüestions (la velocitat –199 a la recta de Montferrer– i la taxa d’alcoholèmia al volant –2,07 g/l) al personal local ningú no li passa la mà per la cara. On s’hauria vist?