Benvolgut cretí,

A la nostra societat, amb tots els seus defectes, hi ha algunes normes bàsiques de convivència que tothom, en teoria, accepta. Són poques, certament, però les que hi ha ens allunyen de la selva i ens acosten a alguna cosa que s’assembla a la civilització. Una de les més clares és el respecte a les cues. Si ens hem d’esperar per entrar a un lloc (o per passar-hi), la més elemental de les lleis diu: “El primer que arriba, el primer que passa.” Pura lògica. Abans, en entrar al forn o a la peixateria, demanàvem tanda. Ara ens fan agafar un paperet amb un número. Quan ens toca, ens toca i no hi ha més discussió. A la xarxa viària del nostre país (i perifèries) hi ha diversos punts on dos carrils convergeixen en un. És així: és terra estreta. Això passa, per exemple, als escassos tres-cents cinquanta metres que hi ha entre la sortida de la duana de la Farga i la ratlla de la frontera. Hi ha dos carrils, que són la continuació del pas per la duana, que en arribar a les guinguetes de la frontera, és un de sol. Com que la majoria de la gent passa pel carril exterior de la duana, al de l’esquerra (que és el que, a més, porta directament al control fronterer) de vegades hi ha una mica de retencions. Voldria saber quina és l’estranya pulsió que et porta a pensar que tens dret a avançar-me –a avançar-nos– per la dreta i, a pocs metres de la ratlla, clavar el morro i colar-te, amb aquella mitja rialleta d’espavilat. Quina necessitat en tens? Explica-m’ho, va. Perquè si tu tens pressa, jo també. I el meu temps és tan valuós com el teu. Apa i que et bombin, benvolgut cretí.