Polivalència i agressivitat

L’estiu és el temps de fitxatges. L’equivalent per a adults d’aquella estranya cerimònia que passa als patis dels col·legis, on dos seleccionadors han d’escollir els integrants dels dos equips que s’han d’enfrontar i –oh meravella– a tu sempre et trien dels últims (i perquè no hi ha cap altre remei). Bé. Trauma infantil feliçment superat, com espero que els aficionats hardcore del Barça hagin paït el disgust provocat per la deserció de l’astre Messi cap a l’odiós PSG. Tornant al tema dels fitxatges, ahir el diari ens parlava que el MoraBanc ha incorporat a l’equip un nou jugador, Amine Noua, que no és francès sinó gal, com Vercingetòrix (que és tan com dir que Piqué és un futbolista laietà i la Shakira artista tairona). Això està molt bé. Ens hem d’anar renovant per donar pas al jovent. Entre les seves característiques com a jugador la notícia destaca (però no diu qui ho diu) que té “polivalència i agressivitat”. Home, la polivalència ja deu estar bé, perquè la superespecialització no sempre és bona. Comprem la polivalència, va. Però, i l’agressivitat? No sabria dir què té de bo ser agressiu a la pista. Si alguna cosa ens sobra a la vida és agressivitat, i si algú ho dubta que es planti a la rotonda del Km 0 una estona i veurà què. Vol dir que mossegarà els rivals, o els clavarà el colze? O potser és un sinònim que gastarà testosterona, valentia i intensitat? Espero i desitjo que sigui això darrer, perquè l’Aminèrix fa cara de bon minyó i des d’ara mateix ja ens cau bé.