37,6º C

Dissabte, l’estació del Roc de Sant Pere va enregistrar una temperatura de trenta-set amb sis graus del senyor Celsius –o centígrads–. A menys de quatre dècimes d’arribar a la frontera màgica dels cent graus Fahrenheit (una escala absurda que els ianquis –els únics que la utilitzen– farien bé a anar abandonant). N’estàvem avisats. Massa avisats, potser. Hi ha qui diu que, amb les previsions tan detallades passa com amb les analítiques de sang que els metges et fan fer de manera sistemàtica: sempre t’hi troben algun motiu d’alarma, que si el colesterol o els triglicèrids. Ara, que com a rècord, pse. Què voleu que us digui. Me l’imaginava més gran: els quaranta graus sí que farien impressió. Fa un parell d’anys gairebé vam arribar al de dissabte (per només dues dècimes), i la sensació és que ens hi anirem trobant cada estiu i als trenta pensarem que quina fresca que fa. Consolem-nos, mentrestant, evocant aquells dies no tan remots en què a Andorra, una formidable llengua de gel de tres-cents metres de fondària ocupava tota la vall central i els dipòsits morrènics que el glaç arrossegava arribaven fins a Sant Julià. I d’això no en fa pas tant, de temps: el gel es va fondre farà uns dotze mil anys, que, a escala geològica, és un sospir. Hi havia tant de gel que, si mai els pobres paleolítics que vivien a l’Arieja volien anar a caçar a Andorra, havien de fer una gran marrada per la Cerdanya i pujar pel Valira des de l’Urgellet. El Pas de la Casa? Encara no: era el somni visionari d’un xaman magdalenià.