L'espill

És el culebrot de l’estiu, que va gotejant cada dia una mica més, com si fos un Calippo al sol. El culebrot de la Creu Roja, vull dir. Els espectadors i lectors del diari estem pendents i desconcertats, al mateix temps, perquè, sincerament, diria que no n’acabem de treure l’aigua clara. Què ha passat? En un món ideal, la notícia segurament no hauria transcendit a l’opinió pública i publicada fins que no hi hagués hagut una base substantiva, sòlida, incontestable. I sempre, naturalment, amb els protagonistes —tots— emparats i protegits pel principi sagrat de la presumpció d’innocència. No sabem si és foc d’encenalls o bé hi ha fets concrets, demostrables. No hi ha denúncies, i sí jocs de cartes. Molta especulació: paraula preciosa que té l’arrel en el mot llatí speculum, mirall. L’especulació, en el fons, fa que ens fem preguntes a nosaltres mateixos, al nostre reflex, més enllà del que busquem a l’altra banda del mirall. Vivim en temps perillosos. Estem presoners en una xarxa de delicades línies vermelles, un camp de mines que cada vegada és més atapeït i més extens. A La vida de Brian, els Monty Python ho van preveure (és de l’any 1979!), a la sensacional escena de la lapidació de Maties, fill de Deuteronomi, per blasfem. Sincerament, no sé què pensar. Segur que el culebrot no s’ha acabat i s’estan escrivint nous capítols d’aquesta trama que encara no sabem cap a on anirà. I la veritat és allà fora, com deien Mulder i Scully.