El còmplice

Eh, tu, pst. No, no t’amaguis ni miris cap a una altra banda. Que et penses que no sabem qui ets? Ho ha dit ben clar la policia: la banda de lladres de pisos que des de fa unes setmanes actua a Andorra ha de tenir un còmplice del país, i mira, resulta que aquest còmplice ets tu. Sí, tu, no dissimulis més. Algú que coneix els usos i costums del país, un producte local (però no sabem si de casa o de pis) que està a l’aguait dels pobres andorranets que se’n van de vacances a Miami Platja perquè els teus companys, els que són rebentapisos professionals, entrin a casa i els plomin. Per tant, com que ets d’aquí, és més que possible que ara, quan has baixat al bar a esmorzar, hagis saltat sobre el Diari que t’esperava a la barra i estiguis llegint aquestes línies mentre esperes que et portin el mini de pernil salat i un tallat amb la llet freda. Noi —o noia—, ho tens ben magre. Em sap greu dir-t’ho per si de cas t’havies fet il·lusions, però que t’enxampin és només qüestió de temps. No ets tan llest com sembla. D’altres més espavilats que tu ho han provat, no se n’han sortit i han acabat llepant, o sigui que no cal que t’amaguis del braç llarguíssim de la llei. Saps que no és gens fàcil. Jo, si fos tu, em lliuraria a la justícia, abans no sigui massa tard. Suposo que hi haurà clemència si, davant del batlle, manifestes que hi ha un penediment sincer i que no ho tornaràs a fer, que ha estat una relliscada. Va, no deixis per demà el que puguis fer avui. No cal que paguis l’esmorzar, que ja et convido jo.