Anar a missa

Diu que el grup de pares que s’organitza a Telegram per oposar-se a la vacuna als nens entre dotze i setze anys es troba immers en un procés de debat. No sobre el fons –que diu que el tenen molt clar– sinó en la forma. Portaveu sí o portaveu no. Home, sempre és millor que hi hagi algú que es cuidi de canalitzar les inquietuds d’un col·lectiu, tot i que sospito que a la colla hi deuen coexistir diverses tendències: des dels més recalcitrants antisistema fins als humanistes més benintencionats, i ja se sap que, en qualsevol barreja de persones, tants caps tants barrets, i un club d’aquestes característiques (i sotmesos, a més, a l’escrutini i a la pressió constant de l’opinió pública) no ha de ser pas l’Orfeó Donostiarra. No dubto que els mouen les més bones intencions i el desig del millor per als seus fills. Servidor –que és (mitjanament) obedient i s’ha vacunat (i ha fet vacunar) de tot el vacunable– prou que m’agradaria tenir les coses tan clares com les tenen. Però fa temps que he deixat de llegir informacions que poden tenir orígens diversos i propòsits poc clars. El temps i l’estabilitat emocional són béns preciosos i escassos, que s’han de protegir a qualsevol preu. De manera que, a l’hora de decidir, tinc tres referents dels quals em fio absolutament: són metges amics, d’esperit científic, persones racionals, informadíssimes, amb estudis, sensibilitat, molta experiència i fills. Ells em fan de filtre, perquè el soroll i la confusió del món és tan gran que altrament acabaria boig. El que vosaltres em digueu, Salvador, Maica, Carlos, va a missa.