Sopars amb gent important

Friso perquè em toqui un val per anar a sopar amb Gerard Piqué. Naturalment, abans hauria d’haver-me tret l’abonament de temporada del FC Andorra i després que l’atzar i el destí (o la combinació feliç de tots dos) faci que em toqui la rifa. Però això són tan sols contingències. Com que hi ha tres sopars en joc, les probabilitats que em toqui són, si no elevadíssimes, sí aritmèticament plausibles. I, en la més humida de les meves fantasies, es podria especular amb el fet que em toquessin els 3 sopars, tres, que hi ha previstos. Seria un hat-trick. Aquesta és la part excitant de la proposta. Però després ve la realització pràctica. Aquí ja comencem a relliscar. On anirem a sopar? borda o restaurant urbà? Bufet, carta o menú? Quin serà el dress code? No tinc cap xandall de marca ni, en l’altra cara de la moneda, un vestit Armani amb lluentons que estigui a l’alçada de les circumstàncies. Però imagino que tot es pot llogar. Suposarem que la prova ha estat superada. Arriba l’hora de sopar. Intimidat per la presència del míster, Edu Sarabia, d’algun dels jugadors i del president Piqué, em passaré tot el sopar mut, aclaparat, sense paraules. Incapaç de fer ni una observació sobre el temps, l’estat de la gespa (ja la tenim natural o encara no?) o les peculiaritats de la competició a tercera divisió. Escoltaré el que diguin, fent que sí amb el cap (o que no, segons convingui). Menjaré la sopa sense xarrupar-la i disfrutaré del moment, pensant en l’estructura del relat que transmetré als meus nets.