Els emissors

Èmuls de l’alcaldessa de Barcelona, la senyora Colau, el globus sonda que des de Govern s’ha enlairat aquesta setmana —i que, curiosament, no ha tingut continuïtat, perquè no se n’ha parlat més— ha permès de copsar a l’acte la temperatura de l’opinió pública. Resum: fer pagar perquè puguin entrar vehicles més contaminants que la resta no ha agradat. Era d’esperar. De fet, la solució és diferent a la de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on no s’aplica una taxa sinó que directament s’impedeix l’entrada (llevat d’un determinat número de dies l’any i segons quines hores). Quan van dir que a Barcelona els dièsels vells no podien circular-hi tot van ser plors i grans lamentacions, perquè era una mesura potser lògica des del punt de vista ambiental però socialment antipàtica, perquè els veïns amb rendes més baixes són els que més dificultats tenen per canviar de cotxe. Els ciutadans estan, a més, fins a la soca de normes restrictives, prohibicions i limitacions, ítem més quan el transport públic fa pena. Però era només qüestió de temps que es volgués importar el model. Suposo que hauran fet els càlculs pertinents que demostrin la necessitat i l’eficàcia de la mesura (però he de dir que tinc un rau-rau de dubte). Consolem-nos, mentrestant perquè de moment, quedem lliures dels grans creuers que aporten gavadals de turistes, sí, però empastifen l’atmosfera metropolitana de mala manera. Avantatges de ser (fins que el nivell del mar no s’enfili) territori d’interior.