Cribratge

Poques paraules hi ha que siguin tan difícils de pronunciar correctament com aquesta del cribratge. És molt difícil sortir-se’n sense fixar-s’hi i aplicar-s’hi molt, pensant a emetre amb precisió les dues alveolars vibrants múltiples tan seguides com malxinades. Això fa que, a la pràctica, tenim tendència a oblidar-nos de la segona, però és que amb una de sola ja ens entenem tots. Una mica com passa amb els catalans quan parlen de l’Esquerrapublicana. Ara que començarà el curs escolar, tota la canalla passarà per l’hisop una altra vegada —i totes les que les autoritats sanitàries creguin necessàries. Si aquest és el preu per garantir una mínima tranquil·litat a les aules, paguem-lo, vés. Com que la cosa va per llarg, ens hi haurem de posar bé. Si a la meva filla li haguessin donat cinc euros per cada vegada que s’ha fet la prova d’antígens, ja tindria mitja carrera pagada. I contenta, eh? Ha encarat les proves i testos i tots els PCR i TMA que s’ha fet amb una cristianíssima resignació de manual, conscient que aquest és el signe dels temps i la dansa que ara els ha tocat de ballar. Potser el missatge que quedarà a la canalla que se’ns ha fet gran amb la pandèmia serà aquest: el món és un lloc que de vegades és hostil i difícil, incomprensible i confús, dominat per l’egoisme i pel campi-qui-pugui. Però també que hi ha espai per a la solidaritat i el bé comú. I per a l’esperança, que els que hi entenen diuen que és l’últim que dallòs.