Xarop

És entendridor veure com, cada vegada que aquest diari publica alguna notícia sobre la Seu (sigui bona o dolenta, això és igual), salten com un sol home els cosmopolites-essencialistes de la closca: “Eh! Quin interès, té, això?” “A qui li importa, el que passi a la Seu?” “Sou uns venuts al capital català” o “Que se’n cuidin de les seves coses i que ens deixin tranquils”. Potser són les mateixes veus que clamaven contra els fronterers durant les hores dures de la pandèmia: “Són els que ens prenen la feina” o “Expulseu-los a tots”. Així, sense despentinar-se, com si la ciutat d’Urgell fos a la Transcaucàsia i com si les relacions de bon veïnat (econòmiques i familiars) no hagin estat una profitosa constant al llarg de més de deu segles. De fet, no està de més recordar que sempre que el bisbe d’Urgell havia de sortir a la guerra amb la seva host, els andorrans baixaven a defensar la ciutat. Sense moure’ns de la cosa bèl·lica, aquest cap de setmana, que han celebrat una festa major aigualida, els carrers de la Seu han estat l’escenari de diverses baralles entre els mossos i el jovent descontent. Res de nou sota la lluna, per altra banda: és el signe del temps. Estaria bé saber, per tranquil·litzar els que es preocupen per la puresa territorial de les notícies publicades, quants joves cadells andorrans hi havia entre els que shi ’encaraven, els llençaven ampolles de quintos i, de tant en tant, en contrapartida, rebien una mica de xarop de bastó.