Els morts

Avui, que ja som a les calendes de setembre, surt a la venda el nou llibre d’Iñaki Rubio, Morts, qui us ha mort?, magníficament editat per Comanegra. D’entrada, allò que els moderns en diuen un disclaimer: em considero amic de l’Iñaki i de ben segur que el que ara diré està condicionat o emmarcat per aquesta amistat, però també sospito que, si no fóssim amics, ho pensaria igualment (només que en aquest cas tindria la pell verda d’enveja i em mossegaria amb ràbia els artells de la mà).Queda dit. L’Iñaki ha escrit un llibre molt important. Com important ha estat Entre l’infern i la glòria de l’Àlvar Valls i com important serà, quan aparegui, la novel·la de David Gálvez sobre la peripècia utòpica de la Torre dels Russos. El llibre –que no és novel·la, no és assaig i ho és tot a la vegada– reobre sense embuts (però amb delicadesa i amb un llenguatge de rara precisió) la ferida mal tancada del fratricidi de casa Gastó i l’afusellament de Pere Areny, el 1943. El malaguanyat Antoni Morell va començar a desbrossar el camí amb la novel·la fundacional de la literatura andorrana, les Set lletanies de mort, de l’any 1981, però en aquell moment Andorra no estava preparada per exposar-se sense filtres als fets. L’Iñaki Rubio fa un gran pas endavant i posa noms, cognoms, espai, temps, sentit i sensibilitat a un succés que va marcar la transició entre aquella Andorra ancestral (i tan difícil d’entendre i reconèixer) i l’Andorra confusa, polièdrica i una mica desmanegada d’avui. Si el llegiu no us en penedireu. Em trec la boina, Iñaki.