Llarg termini

Llarg termini és un d’aquells sintagmes adjectivals que, com aquella vida digna que han de garantir els saigs als seus embargats, en realitat no vol dir gran cosa. Però potser es podria substituir per un més sincer Nosaltres, ai, ja no ho veurem. Si un curt termini a escala administrativa se’ns pot fer etern, imagineu-vos el llarg. En realitat se’m fa difícil imaginar quines formidables caramboles economicogeopolítiques s’han de produir perquè algun dia puguem anar en tren fins a Barcelona o fins a Tolosa en condicions raonables (és a dir, que no sigui un simple carrilet). La Confederació Empresarial d’Andorra, que s’ha encarregat de posar una mica d’aigua al vi, ens ho fia tot a aquest vague i imprecís llarg termini. Però no em digueu que no seria bonic, tenir un tren de veritat, en condicions, homologable. Les estacions de tren són —al contrari que les d’autobús, que solen ser infraestructures fredes, sòrdides, tristoies i malgirbades— un senyal de confiança, de puntualitat i de vincles segurs amb la resta del món. Els plafons informatius amb les sortides i arribades (i aquells formidables llibres amb els horaris paneuropeus que publicava fins fa uns anys la Thomas Cook!) dibuixen el mapa dels desitjos d’un món civilitzat i interconnectat, amb cafès, amb teatres d’òpera, amb grans biblioteques i amb museus nacionals. Malgrat les bones intencions dels amics d’AndRail, és probable que ja hàgim perdut per sempre el tren de la modernitat i del progrés ferroviari. Al cel sia. El somni va estar bé mentre va durar.