Calumet

Diuen els papers que els germans Cierco ara volen treure la pipa de la pau i han enviat el seu advocat a cal Govern. Els ha proposat de deixar-ho estar, oblidar el rosari de plets interposats, i aconseguir que d’aquesta manera s’aturi la maquinària –que és lentíssima, va a empentes i rodolons però és una força implacable– de la justícia. Va, nois, aixequem-nos del terra, espolsem-nos la jaqueta, posem-nos bé el nus de l corbata i au, deixem-ho córrer, que no ha estat re. Passa com als patis de col·legi, quan algú, quan vol interrompre el joc, aixeca el dit i diu allò de pouce, la paraula màgica que tot ho atura a l’acte. Tot sigui per recuperar la trasbalsada pau social del país, diuen. No sé si la pau social perillava, en realitat. El que sí que és evident és el colossal desconcert de la major part de la ciutadania, que l’únic que té clar després de tot el temps transcorregut des d’aquell fatídic dimarts de març del 2015 és que al país li va anar d’un pèl per anar-se’n a fer punyetes (i encara no està clar què serà, serà). No sé quin recorregut tindrà o pot tenir la proposta (semblaria que no pot anar gaire lluny). En qualsevol cas, segur que serà el tema més comentat a les converses institucionals meritxellianes, i pagaria un pèsol o dos per poder parar l’orella a veure què es diu i què es comenta. De moment és una bonica manera de començar el curs i, de pas, recordar-nos la vigència de la famosa –i terrible– maledicció andalusa, que reprodueixo en versió original sense subtítols: “Pleitos tengas, y los ganes.”