Equinocci

Què? Ja hi som tots? A veure, un moment, un moment, comptem-nos. Semblaria que sí. Ara, que sempre hi ha alguns esperits excèntrics i repatanis que comencen les vancaces ara, però és per fer-nos ràbia (i a tot arreu on vagin seran percebuts com una nota falsa, una quarta augmentada). I sí, també, la setmana de l’isard serà, per als happy few que hi participen, una pròrroga, temps de descompte, un petit miratge. No els fem cas: ja s’ho trobaran quan les acabin i s’hagin d’enfrontar amb la realitat, que no té pressa, els espera i els farà recuperar el temps perdut. Aquest matí la canalla ja ha tornat a estudi. No hi ha res de mes bonic al món que acompanyar-los en el primer dia, malgrat la sensació que, amb els cribratges i les mascaretes, els estem demanant un esforç suplementari que ells assumeixen amb una naturalitat que als grans ens desconcerta i ens hauria de servir d’exemple.

És curiosa, aquesta sensació tan unànim de toc de campana, d’inici de curs. Cada vegada més, els límits de l’inici de l’estiu s’esfilagarsen més, però l’efecte de crida a l’ordre que es produeix avui, nou de setembre, continua immutable, passi el que passi. Es torna a obrir l’aixeta. Les canonades, després de dies de poca activitat, es queixen i els primers instants són de sorollets i dubtes, a veure si tornarà a rajar l’aigua com ho feia abans. Però ja no ens queden excuses: diguin el que diguin els equinoccis i els astrònoms, avui ens ha començat la tardor.