'Hipne'

Abans-d’ahir es va celebrar un doble centenari (dos pel preu d’un): el de la coronació de la Mare de Déu de Meritxell i el de l’estrena de l’himne andorrà, obra del duo Benlloch & Marfany. Corren temps difícils per als textos dels himnes nacionals, que solen ser uns versos decimonònics, en to major i olor a càmfora, que avui dia ens costaria acceptar, presoners com som de la plaga del que és políticament correcte. Solen evocar l’esperit bel·licós: “Aux armes, citoyens! Formez vos battaillons!” “Segueu arran!”, “Morir antes que esclavos vivir”. Els que han tingut la delicades d’eliminat les apel·lacions a la sang, al fetge, a les cadenes i als traïdors asseguren que el país que himnotitzen és el més bonic del món (“Deustchland, über alles”). En l’extrem contrari, molts himnes contemporanis són frívols i descafeïnats: “Madrid, uno, libre, redondo, autónomo, entero”. De manera que tenim mala peça al teler. És qüestió de temps que algú aixequi el dit i digui que no pot ser que l’himne andorrà ja titlli d’enemics els alarbs al segon vers, i tampoc que tingui un missatge clarament confessional. I com ho farem? L’article 2.1 de la Constitució, amb molta prudència, diu que l’himne, la bandera i l’escut són “els tradicionals”. Ja se sap que això de la tradició s’estira i s’arronsa, que el que avui és tradicional demà periclita. A veure si al final haurem de fer com els espanyols, que en dos segles no han estat capaços de posar lletra al seu himne (ara, que per dir segons què, mireu, potser millor que no en tingui).