'Un glovo, dos glovos...'

Ja els tenim aquí. Els tindrem, vaja, abans no acabi l’any. Si algú s’imaginava que no arribarien mai, anava errat. Que no tenim, per ventura, Starbucks i Stradivarius i Zaras? De fet, és només qüestió de temps que vegem pul·lulant pels carrers vehicles Übers i Cabifys i, sobrevolant les torres d’Escaldes, els drons d’Amazon Prime. És el signe dels temps. No volíem obertura econòmica, cosmopolitisme i globalització? Doncs, mira, dues tasses. Cent treballadors (per sort, semblaria, en millor condicions que els de Barcelona), traginant amunt i avall, sobre qualsevol mitjà de locomoció (com menys rodes tingui i més petites siguin millor), allò que els consumidors, en la seva raó última, consideren escaient que els portin a casa. La versió metrosexual dels antics recaders. Estaria bé saber quina proporció d’encàrrecs d’estricta necessitat (medicines, bolquers…) hi ha contra els que són, purament i simple, un simple caprici atiat per la mandra. Ja sé que una anècdota personal no fa estiu, però conec el cas d’un jove, perfectament format en tots els seus membres, que els dissabtes i els diumenges es feia portar a casa un croissant (un croissant, no sis ni dotze: un!) per la punyetera peresa de no baixar a la pastisseria de la cantonada i, probablement, pel gust de ser servit. Estem desfent, de mica a mica, a base de fer-lo hostil i antipàtic, l’espai públic, el territori comunitari, l’àgora on la societat es troba, discuteix i fa intercanvis. Ens atrinxerarem a casa, bressolats pels contes de fades versió Netflix, menjant crispetes de microones i imprimint hamburgueses de proteïna sintètica. I el futur era això?