Elogi del plagi

A veure, a veure. Han passat ja uns dies i ens hauríem d’anar calmant. No ens esvalotem més del compte i fem un petit exercici d’introspecció. Qui no ha copiat mai un treball escolar? Qui no ha afusellat mai un article?, qui no s’ha mirat mai la web d’El Rincón del Vago, o qui no ha maquillat —amb major o menor fortuna— un text que algú altre havia escrit abans? Sigueu sincers i aixequeu el dit. Així m’agrada. Ho veieu? Qui estigui lliure, etcètera. No és tan greu: és l’aplicació pràctica de la llei del mínim esforç, una llei més sòlida, útil i aplicada que no pas els quatre principis de la termodinàmica. Sí, és veritat que en seu parlamentària, on els representants de la sobirania popular legislen, hom hauria de ser original i, si no fos possible, especialment curós, i més encara en un temps on tenim tantes eines a l’abast per rastrejar la procedència d’influències i models (per dir-ho pietosament). Abans, el plagi era considerat un homenatge al plagiat i era una de les formes que prenia la inspiració. Bach va agafar tal qual concerts de Vivaldi i ens els va transformar en noves obres mestres. A més, hi ha la possibilitat —remota, però real— de la sintonia, de la “invenció múltiple”, com quan Bell i Gray van patentar (el mateix dia!) el telèfon. A més, si Pierre Menard, un obscur poeta simbolista francès de la dècada dels 30, com va explicar Jorge Luís Borges, va ser capaç d’escriure dos capítols i mig del Don Quijote de la Mancha sense haver-lo llegit abans, ves si no es podria captar de l’èter l’orientació política d’un país.