Franca zona

El titular no dona per gaire glamur, ben cert. Canviar la gossera per una zona franca pot ser un bon negoci per a l’ordenament territorial, però des del punt de vista de la imatge i l’atractiu, no sé si vesteix prou. El cas és que ja tenim emplaçament per a la zona franca i, de retruc i per carambola, han posat la tatxa al mapa per l’heliport a la Caubella. Com que per vestir un sant se n’ha de despullar un altre, ara només faltaria buscar un nou lloc per a la gossera –un equipament que, en un món ideal, no hauria d’existir. Com que els analfabets fiscals som profundament analfabets, hom tendeix a creure els experts que asseguren que una zona franca és una bona cosa per a l’economia del país. Ara, si el model que cal seguir ha de ser el turc, doncs no ho sé. Potser sí, què sé jo, pobre de mi. Però si em deixessin triar, a mi m’agradaria que la zona franca fos com la que hi ha a Ginebra: allà hi tenen, en una mena de polígon industrial més aviat lletjot, a La Praille, un edifici de sis pisos on els milionaris de tot lo món hi amaguen els seus tresors. Allà hi guarden, a l’empara de l’ull inquisitorial de governs i d’agències tributàries, més d’un milió d’obres d’art, lliures d’impostos (si no es mouen d’allí, quietes, clavades). Mil Picassos, per exemple, i pintures de Leonardo da Vinci, de Miró, de Van Gogh, de Barceló… I sarcòfags etruscos, i Gauguins i Monets i Renoirs… Ves que la baronessa no ens hi acabi col·locant el Mata mua. I passaríem pel costat i sospiraríem: ah, quin bededéu de bellesa, allà dins, tancat…