Les fontetes

Els antics gals –no vull dir els francesos d’ara, sinó els gals-gals de veritat– tenien por que els caigués el cel al damunt. O així ens ho va fer creure el tàndem Uderzo-Goscinny. Aquesta era la seva gran i gairebé única temença, per Tutatis. Dos mil anys més cap aquí, a molts habitants de Santa Coloma i d’Andorra la Vella els preocupa sobretot que no els caigui un roc procedent del rost pendent del Solà mentre són a la cuina preparant el sopar. Els avaluadors que s’ho han anat a mirar han arribat a la conclusió que el despreniment de diumenge passat al migdia es va produir per causes naturals: un canvi sobtat de temperatura, coses així. La força de la gravetat ja les té, aquestes manies. Home, sempre és millor la intervenció de la natura que no pas que hagués estat provocat per l’acció de la Mà Negra o d’Spectra. Ens hem acostumat a viure al límit, a construir el niu una mica més enllà del que la prudència aconsellaria. Total, estadísticament és molt difícil que t’acabi passant alguna cosa (però el número de la rifa ja l’has comprat). El riu el tenim a prop de casa, sí, però el que compta és que els grans-grans aiguats ocorren cada mil anys (fins que no). La gran sort és que l’Enginyer Suprem, a l’hora de repartir fenòmens geotèrmics pel món, en la seva Infinita Saviesa va decidir que a Andorra no li tocaven volcans, només unes fontetes d’aigüeta calenteta. Ai, si n’hi haguessin, vist el panorama i el pa que s’hi dona, quin fart de patir no ens faríem!