La Visura
La por
Dissabte es va celebrar la manifestació proavortament tan publicitada. Fora rosaris, etc. (obro parèntesi: l’altre dia vaig escoltar com una parella gran passava el rosari al capvespre i em va provocar una gran impressió. Tanco parèntesi). Totes les cròniques destaquen que la majoria de participants (setanta? Cent?) eren militants feministes que venien de Barcelona. Això de reforçar els quòrums polítics que es preveuen escassos amb la fórmula entrepà + autobús és una vella tàctica, no sempre ben entesa, perquè distorsiona la lectura del termòmetre del suport popular a les causes que es defensen. En aquest cas se’ns ha dit, per justificar-ho, que el que passa és que les dones andorranes tenen por de dir el que pensen i de manifestar-se. La imatge és afganesa: dones tancades a casa, sospirant per sortir al carrer per expressar-se. No crec, sincerament, que les andorranes callin pel què diran, atemorides pel control social del patriarcat: només cal recordar que el 1967 (el 1967!) gairebé quatre-centes andorranes van presentar al Consell General les seves signatures exigint el vot femení –ho van aconseguir tres anys més tard. Els processos històrics són de vegades exasperadament lents, i l’acceptació dels canvis socials té els seus ritmes. En la qüestió de l’avortament hi ha una pràctica farisea (que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra, no preguntis/no expliquis), que potser no sigui la solució ideal, però de moment sembla que és la que té suport majoritari entre els andorrans, que fan els seus càlculs risc/benefici i actuen –i voten– en conseqüència.