La nit em confon

Saludo amb alegria la reobertura d’això que ara se’n diu “l’oci nocturn”, bonic eufemisme per referir-se a les discoteques, que és tan elegant com aquell que descriu els seus propietaris com “empresaris de la nit”. Sempre és bo que la gent que tingui ganes de fer alguna activitat trobi tot allò necessari per dur-la a terme amb la màxima normalitat. I després de tants i tants mesos al dic sec, la parròquia festiva ha pogut, per fi, tornar a trepitjar pista i a recolzar-se a la barra. Amb les degudes garanties sanitàries, és clar: els papers i codis QR que no demanen enlloc més. Però qualsevol sacrifici per poder sortir de casa i bellugar la carcanada serà poca cosa. He intentat fer un exercici d’introspecció i de memòria per recordar quan va ser la darrera vegada que vaig trepitjar una discoteca –o sala de festes, veig que també se’n diu–, i tots els indicis apunten cap al desembre de l’any 2009 (o potser va ser el 2008, aquí hi ha dubtes i versions discrepants). Va ser un error, ho sé, perquè a mi em passa com al Dinio García, aquell conspicu gigoló cubà (i fugaç actor porno) que va fer companyia a Marujita Díaz en la seva vellesa: que la nit em confon. Servidor se’n va a dormir, com a molt tard, a quarts d’onze de la nit –i es desperta, invariablement i sense necessitat de cap artefacte, cap a quarts de cinc. Llàstima que les autoritats facin tancar els locals a les tres en comptes de les cinc, com passava abans: amb els meus horaris monacals, encara seria a temps d’anar a fer-hi el primer cafè del dia (si és que en serveixen) i contemplar les restes del naufragi.