Ostensoris ostentosos

La mare que va començar a moure la seva quimera personal sobre la presència del vel al Lycée ha provocat, segurament sense voler-ho, una derivada curiosa de l’efecte Streisand. Aquestes coses passen sovint. És allò que se’n diu també l’efecte Tret per la Culata. Recordem el cas: Barbara Streisand va denunciar el fotògraf que va publicar una fotografia aèria de la seva mansió. La fotografia –que formava part d’una enorme sèrie amb milers d’imatges de la costa californiana fetes per documentar l’erosió– havia estat descarregada només sis vegades. L’endemà mateix de la denúncia, la van veure més de quatre-centes mil persones. Si la bona senyora tenia la intenció de doblegar la voluntat i la norma del centre on estudien (o estudiaven) els seus fills, no només no se n’ha sortit, sinó que ha aconseguit arrossegar l’Escola andorrana cap a la limitació dels signes religiosos ostentosos. Potser s’hauria de definir què entenem per ostentós (ho seria, per exemple, portar un ostensori, com els que treuen en processó per Corpus Christi). La resolució del contenciós ha agafat, ara, una derivada que molt probablement no havia calculat. El cas hauria fet les delícies del mestre Joaquim Maria Puyal, en aquell recordat programa de TV3 que es deia Vostè jutja, on, al final de la presentació del cas polèmic que era objecte de debat popular, apareixia l’enyorat Carles Canut en el paper de Rafeques, i deia a l’audiència televisiva, amb aquell deliciós accent pallarès que gastava: “No es pot matar tot el que és gras. Li garanteixo un judici com cal.”