Sismicitat

A un quart i mig d’onze la terra va tremolar. I no pas poc: a diferència d’altres sismes que he notat al llarg de la vida, el d’ahir va anar acompanyat d’una remor fonda, un ronc tel·lúric tan o més pertorbador que no pas el propi moviment, que Déu n’hi doret. No hi ha res de més democràtic i igualitari que un bon terratrèmol (si pot ser, amb una magnitud entre tres i quatre graus a l’escala —logarítmica— del senyor Richter: prou intens perquè es faci sentir i no tan energètic per provocar danys materials). El percep gairebé tothom i és font inesgotable de converses de cafè i d’ascensor. Com que des de fa unes setmanes que estem hipersensibilitzats per culpa de l’efervescent vulcanologia canària (ens bombardegen no pas amb piroclasts, sinó amb notícies sense aturador), estem pendents de qualsevol manifestació que ens recordi que la geologia és una cosa en moviment i no pas estàtica. I fa bé la consellera Montaner de demanar si la sismicitat del país és compatible amb el laboratori dels Grifols. Hem de tenir ben present que el senyor Dan Brown, a la celebèrrima novel·la El Codi da Vinci (poca broma: 44 milions d’exemplars venuts), tanca en una presó andorrana i durant dotze anys el dolent de la novel·la, un tal Silas. Però un terratrèmol (no ho diu, però hauria de ser de magnitud 7, com a mínim) ensorra els murs de la cangrí. Lliure del captiveri, el malvat Silas camina unes hores, troba unes vies de ferrocarril, puja a un tren, s’adorm i es desperta a Oviedo. La literatura, mirall de la vida.