'Tabula rasa'

Ho reconec. Ja he fet tard. Mai no he participat –ni a aquestes alçades de la vida hi participaré– en cap prova esportiva que suposi competir amb el proïsme. A la muntanya hi vaig amb gos i caminant (sempre amb un peu a terra, i tan a poc a poc com sigui possible). Soc un ciclista electritzat, esporàdic i solitari. Les exhibicions de resistència física més enllà del que semblaria saludable em deixen més aviat fred –per no dir glaçat–. La reconversió forçada d’Andorra en un costerut paradís farcit de corredors, motoristes, triatletes, esforçats de la ruta, esverats de muntanya supervitaminats i mineralitzats i altres espècimens és potser un pas lògic i inevitable, imprescindible per a injectar vitalitat al teixit econòmic i clients al turisme, però quina mandra. El diari d’ahir deia que s’han tancat els comptes de l’edició passada de l’Andorra Multiesport Festival, després de comprovar que no havien acabat de quadrar prou bé els comptes de la lletera. Es veu que el patrocini privat amb què comptaven a canvi d’omplir el país d’esportistes fèrrics els va fer la perla (i tampoc no van aconseguir atreure’n tants com pensaven). Total, que la intervenció providencial de la padrina, sempre a punt de sortir al rescat dels necessitats, ha deixat el comptador a zero. Tabula rasa. Deutes fora, que només provoquen maldecaps sobretot perquè, més tard o més d’hora, els has d’anar tornant. Ho tenim tot a punt per a la temporada vinent? Eixuga’t i tornem-hi, que no ha estat res.