Veles e vents

He hagut d’esperar unes hores abans d’atrevir-me a tocar el tema, perquè estic –com mig país– en estat de xoc. Com és possible que hagi passat això al cor d’un dels vaixells insígnia de les Valls Neutres? Tenia entès, d’acord amb la meva limitada experiència, que els vestidors d’homes eren temples de la fraternitat cismasculina, com si tots allà dins fóssim soldats lliures d’Esparta, units en el culte al cos, igualats en la nuesa. Cert és que, de mica a mica, tot això es va desfent, i anem baixant esglaons de l’escala de la civilització, a poc a poc però de manera constant i irreversible, cap a la barbàrie, i que d’aquí a no res estarem participant tots al Joc del Calamar. És clar que ja no podem viure de records ni de fantasies. On hem arribat? Cert és que la notícia d’aquest diari, molt pietosament, no especificava l’origen meteòric de la batussa que va obligar la policia a entrar al vestidor de Caldea, que va involucrar dues famílies i va acabar amb els agents detenint dues persones. Em sembla molt bé: calia ventilar (mai més ben dit) el cas abans no ens convertíssim en la riota d’Europa. Però les xarxes no tenen pietat i de seguida ho van esbombar. Avui no pots aixecar una pedra sense que algú faci broma sobre el pet de Caldea. Ara no podem fer res mes que esperar, a veure què passarà, quines seran les conseqüències globals de l’esdeveniment ventós. Si, segons afirma la teoria del caos, l’aleteig d’una papallona a Tòquio pot provocar un tornado a Texas, ja ens podem calçar.